UNA ALTRA HISTÒRIA A LA VORA DEL FOC

.

La cuina de la casa de pagès on jo he viscut la meva infantesa era reduïda en espai, just hi cabíem per a no passar fred, a la vora del foc...i de històries curtes o llargues, trascendents o intrascendents en circulaven de tots colors, excepte de dones de la vida.

El pare que no disposava de diners per a comprar-se el diari, quan tornava del tros i mentre la mare feia el sopar, anava a cal Sisco del Forn o cal Carreter on si tenien el diari i on hi havia tertúlies d'homes. Quan sopàvem ens explicava el que havia llegit: que hi havia una malaltia que es deia càncer (la que se'l va endur quan encara era massa jove) i que a les grans ciutats i havia arquitectes que feien edificis on les parets eren de vidre i no de pedra i també que hi havia un medicament que es deia penicilina... Si encerto un catorze farem la casa nova, Dolores. Quan ell va marxar i encara ara, la casa segueix velleta.

Els atuells de la cuina: els trespeus, els clemàstecs, els molls tots complien a la perfecció la seva funció. I el topí a la voreta del caliu, amb la seva panxa ennegrida, fent xup-xup coïa els fessols. Nosaltres en cercle ben juntets, amb el plat a la falda i a la vora del foc, on entre xarrupada a les sopes escaldades i queixalada al gra d'all per a acompanyar l'amanida d'hivern composta de: escarola, api, la planta de les roselles, llectua, pebrot en vinagre i olives arbequines. El càntir amb aigua de la font de la plaça i el porró. De tall poc, arengada, cansalada o butifarra negra, no tot, només una cosa. No fóssim pas golafres!

La mare deixava anar la seva imaginació. Segons ella era tot veritat el què explicava, però quan jo us n'explico de la vora del meu foc... no sempre us puc dir que les històries siguin certes. El que sí es cert és que el meu pare era més lletraferit i la meva mare valenta i agosarada. Cuidava un corral que era un bé de Deu!. Aviram, el porc de cada any, la cabra per la llet...

Alguns vespres venia un amic de la família, un home que vivia sol, un conco i llavors la seva història prenia un caràcter molt més transcendental. Ell insistia un dia sí i un altre també que se li apareixia l'Esperit Sant. Com si fos ara, recordo la seva veu gutural quan ens insistia: en forma de colom es posa als peus del meu llit, de veritat que és l'Esperit Sant. Era misaire com molts per aquells temps i el meu pare quan l 'amic marxava sempre deia la mateixa frase: si mengés més llonces a la brasa no veuria tant sovint l'Esperit Sant, collons!

I qui ho seguia plàcidament, el mixet, que cargolat amb capçana a la vora del foc, rumrunejava sense fer massa cas al relat, però en sentir parlar d'un colom va obrir uns ulls com taronges i va saltar com esperitat, va donar una volta per la cuia i en no veure res va retornar a la seva posició.

No cal pas situar l'època. El Carpanta somiava pollastres i el meu pare llonces a la brasa que tocaven a tot estirar per la Festa Major i alguna altra festa grossa.

EINES DE LA LLAR DE FOC

Clemàstecs, uns ganxos amb anelles per penjar l'olla d'un clau molt gran clavat a la paret de la xemeneia.

Mosa, un ferro llarg amb un forat en un extrem per enganxar-lo en el clau que hi havia a la paret de la xemeneia i a l'altre extrem tenia una rodona on s'hi posava el plat. Dos noms es feien servir: mosa o esclafaplats...

Trespeus: ja ho diu bé la paraula, un suport on posar les paelles, cassoles, olles en el centre del foc i que quedava una mica enlairat.

Els trespeus

Costa imaginar-se, ara, com era la vida a pagés, però a la vora de la xemeneia i el foc giraven molts aspectes de la vida: fer el menjar, menjar-se'l i a l'hiver escalfar-se...