dissabte, 21 de febrer del 2009

UNA ALTRA HISTÒRIA A LA VORA DEL FOC



.

La cuina de la casa de pagès on jo he viscut la meva infantesa era reduïda en espai, just hi cabíem per a no passar fred, a la vora del foc...i de històries curtes o llargues, trascendents o intrascendents en circulaven de tots colors, excepte de dones de la vida.

El pare que no disposava de diners per a comprar-se el diari, quan tornava del tros i mentre la mare feia el sopar, anava a cal Sisco del Forn o cal Carreter on si tenien el diari i on hi havia tertúlies d'homes. Quan sopàvem ens explicava el que havia llegit: que hi havia una malaltia que es deia càncer (la que se'l va endur quan encara era massa jove) i que a les grans ciutats i havia arquitectes que feien edificis on les parets eren de vidre i no de pedra i també que hi havia un medicament que es deia penicilina... Si encerto un catorze farem la casa nova, Dolores. Quan ell va marxar i encara ara, la casa segueix velleta.

Els atuells de la cuina: els trespeus, els clemàstecs, els molls tots complien a la perfecció la seva funció. I el topí a la voreta del caliu, amb la seva panxa ennegrida, fent xup-xup coïa els fessols. Nosaltres en cercle ben juntets, amb el plat a la falda i a la vora del foc, on entre xarrupada a les sopes escaldades i queixalada al gra d'all per a acompanyar l'amanida d'hivern composta de: escarola, api, la planta de les roselles, llectua, pebrot en vinagre i olives arbequines. El càntir amb aigua de la font de la plaça i el porró. De tall poc, arengada, cansalada o butifarra negra, no tot, només una cosa. No fóssim pas golafres!






La mare deixava anar la seva imaginació. Segons ella era tot veritat el què explicava, però quan jo us n'explico de la vora del meu foc... no sempre us puc dir que les històries siguin certes. El que sí es cert és que el meu pare era més lletraferit i la meva mare valenta i agosarada. Cuidava un corral que era un bé de Deu!. Aviram, el porc de cada any, la cabra per la llet...

Alguns vespres venia un amic de la família, un home que vivia sol, un conco i llavors la seva història prenia un caràcter molt més transcendental. Ell insistia un dia sí i un altre també que se li apareixia l'Esperit Sant. Com si fos ara, recordo la seva veu gutural quan ens insistia: en forma de colom es posa als peus del meu llit, de veritat que és l'Esperit Sant. Era misaire com molts per aquells temps i el meu pare quan l 'amic marxava sempre deia la mateixa frase: si mengés més llonces a la brasa no veuria tant sovint l'Esperit Sant, collons!

I qui ho seguia plàcidament, el mixet, que cargolat amb capçana a la vora del foc, rumrunejava sense fer massa cas al relat, però en sentir parlar d'un colom va obrir uns ulls com taronges i va saltar com esperitat, va donar una volta per la cuia i en no veure res va retornar a la seva posició.

No cal pas situar l'època. El Carpanta somiava pollastres i el meu pare llonces a la brasa que tocaven a tot estirar per la Festa Major i alguna altra festa grossa.



EINES DE LA LLAR DE FOC

Clemàstecs, uns ganxos amb anelles per penjar l'olla d'un clau molt gran clavat a la paret de la xemeneia.

Mosa, un ferro llarg amb un forat en un extrem per enganxar-lo en el clau que hi havia a la paret de la xemeneia i a l'altre extrem tenia una rodona on s'hi posava el plat. Dos noms es feien servir: mosa o esclafaplats...

Trespeus: ja ho diu bé la paraula, un suport on posar les paelles, cassoles, olles en el centre del foc i que quedava una mica enlairat.




Els trespeus

Costa imaginar-se, ara, com era la vida a pagés, però a la vora de la xemeneia i el foc giraven molts aspectes de la vida: fer el menjar, menjar-se'l i a l'hiver escalfar-se...

divendres, 6 de febrer del 2009

REGALS QUE M'AGRADARIA FER



Poder enviar-li a algú una vareta màgica i que la fes servir per a fer coses poc usuals i bones per a la humanitat.
Enviar-li a la lluna un ram de glicines i lliris morats.
Regalar als amics -als amics homes- rams de flors perquè deixin fluir la seva emoció i tendresa.
Un gatet a la Martona (juntes vam cuidar el Jàmic estimat) perquè li pugui fer mil manyagueries.
Si disposés de molts diners compraria patents per a erradicar pandèmies.
Una bosseta de petons a tots aquells que se'ls acaben o no els han sabut assaborir.
Una bossa bonica, ben engrescadora, curulla de sentit comú.

OLLA DE PERCELLANA

.


l'Olla de porcellana, granate per fora i grisa i blanca per dins va descobrir que a més de servir per coure menjar ara li havien donat un altre ús que al principi va deixar-la una mica astorada: els primers calçotets que hi van guardar dintre seu la van remoure i va intentar trontollar ben fort per a expulsar-los, però no se'n va sortir i en vingueren més i més i també mitjons. Això si, tot ben plegat i per evitar que amb el seu moviment es dispersés el contingut del seu interior una mà li encaixava bé la tapa. El seu pudor la posava encara més granate i li donava un to més fosc.
Sort que ja no la posaven damunt la cuina perquè l'estofat de mitjons i calçotets no encaixaria en la cuina actual. O potser sí?


GIBRELLETA



Aquélla gibrelleta que sovint havia dormit sota el llit d'aquell benestant, per evitar que ell hagués d'anar a l'estable o al corral a fer la miccionada nocturna de rigor, ara estava en un lloc ben visible de la casa pairal -podriem pensar ascendida- en l'escala que duia a la planta principal i fent de suport d'una bonica planta ornamental, una falguera, per evitar si ni haguessin plantat una amb flors, que hom intentés olorar-la no fos el cas que la gibrelleta magatzemés, encara, la farum dels seus primers usos.
Lligats als contes de Pere Calders: "l'Arbre domèstic" i "l'Hedera Helix" calia fer treballs d'objectes o coses que no feien el què havien de fer o bé el que s'espera d'ells.


PEÜCS

Era fredoluca de mena i dormia amb peücs, l'única manera de tenir els seus peus contents i calentons; aquells peücs, però, eren trapelles. Tenien urpes invisibles que l'esgarrapaven quan ella dormia plàcidament i més d'una nit va despestar-se, alarmada per un mal semblant al que li produïa quan el gat li clavaba les urpes. Però com és possible que somiï aquestes coses...