dissabte, 23 de maig de 2009

NÚVOLS

Lligat al Cap. XXXIII


El cel blau il·luminat per l'astre rei llueix en un dia esplèndid. Surto al balcó i em fonc en una conxorxa d'abraçades recíproques; ell està a dalt i jo a baix però ens fem la gran encaixada de pau, harmonia i complicitat.

Li demano: Com estàs d'humor? I com sempre no em respon, jo no em rendeixo. Torno a sortir i el cel no llueix tant... comencen a passejar pel meu tros de cel blau núvols grissos. Els ho retrec i els dic que no és el seu tros. Torno a mirar el cel i els núvols han buscat reforç, com si d'un exèrcit es tractés i em fessin pam i pipa.

Una nova sortida de control per part meva i l'exèrcit imaginari ara és ja una gran potència que s'ha interposat entre el cel, el sol, i jo i m'ofereixen un panorama gris fosc amenaçador d'enrenou... i flash! un llampec que es dibuixa i un tro que espetega dur, sonor, dels que fan neguit... i així una bona estona i jo mirant delerosa com aquells núvols s'havien interposat en la meva comunicació amb el sostre blau I... els meus ulls esbatanats i emocionats que descobreixen en el cel l'aparició d'un arc perfectament dibuixat: l'Arc de Sant Martí, bell, harmoniós amb els seus bonics colors difuminats i tan ben dibuixat... I els núvols acomboiant-lo com si em diguessin: Ací tens el teu present. Gaudeix-ne!

dimarts, 12 de maig de 2009

dijous, 7 de maig de 2009

UN ALTRA MÀGIA.L'ESCLAT DE LA NATURA

TREBALL LIGAT AL CAP. XIX




Tot i els pensaments embogits per les mil formes que ens pot oferir el calidoscopi còsmic es possible buscar la màgia, també, en moments i situacions més quotidians: veure brollar la natura en tot el seu esclat de fulles nou nades, tendres, brillants, d'unes tonalitats de verds indescriptibles i seguir els seus canvis evolutius és un esclat de màgia de la gran fada natura embolcallant-nos a tots en els seus fils invisibles teixits amorosament amb els mil boixets dels que disposa. To això amb la música de fons del degoteig de l'aigua, el cant dels ocells, el moviment de les fulles, les corradisses dels núvols per a representar les múltiples formes que generosament ens monstren.
Màgia a l'abast de les nostres mirades i dels nostres sentits.
Gràcies, paraules, que m'ajudeu a explicitar-ho aquí.




HAIKUS

Besades lila
i somnis generosos
frescos i tendres.

Petons encesos
molt ardents i carnosos
embolcall tendre.

Intens el somni
mostrari de besades
no culminades.

Nit petonera
a l'alba l'estimada
ja no hi era.

dissabte, 2 de maig de 2009

LA MAGIA DE LES PARAULES

Treball lligat al Cap. XIX



Sovint la màgia l'hem associada a una dona esbelta i bella, vestida amb tuls i sedes i a l'artilugi anomenat vareta que la imagineria popular li ha col·locat a les seves mans i del qual hom ho pot esperar tot.
Somiar és, de moment, de franc i lliure de taxes.
Aquesta màgia, però, és tan feble com una bombolla de sabó, irisada, encisadora, delicada com les ales de les papallones que quasi bé només es poden mirar. Els dits dels humans són l'antimàgia... paraules i somnis en perpètua dansa apropant-se i separant-se, no fos el cas que un frec involuntari trenqués el paradís dels somnis.

dimecres, 22 d’abril de 2009

TREVA NUPCIAL

Cap. XVI



No entenc el perquè riuen tant quan els explico el què em va passar el dia que em vaig casar. Jo tenia uns vint anys i no sabia el significat del casori.
La misa, posar-me ell l'anell, posar-la-li jo a ell, esmorzar xocolata desfeta amb melindros i anar-nos-en de viatge de núvis. Vam triar Montserrat. I sort que vam anar allí perquè vaig poder ser ajudada i asistida en els meus dubtes...
Quant la primera nit vaig anar-me'n al llit, compartit per primera vegada i va demanar-me que em tragués la camisa de dormir em van venir tots els mals del món. Com s'atrevia? Però com s'ho podia ni tan sols imaginar... de cap de les maneres. Vaig plantejar una treva que generosament em va concedir...
L'endemà vaig matinar molt, tan aviat com vaig sentir tocar les campanes del Monestir i allí vaig còrrer a agenollar-me molt aprop d'un confesionari. El frare encara intentava d'obrir els ulls que jo ja estava agenollada davant la finestreta amb reixat de fusta i allí vaig explicar-me. Estava ben esverada...el frare fou clar i concís, no t'esveris, sí, això també és el casori. Veste'n en pau filla, no és cap pecat. És el teu deure.

dissabte, 11 d’abril de 2009

SERMONS A L'ENGRÒS

Treball lligat al cap. XI


Eren temps de mancances, de vides austeres, minses en molts dels excesos que podrien fer de no complir amb tots els preceptes de les lleis cristianes. Prou feina tenien en subsistir i anar resorgint de tanta i tanta duresa i precarietat.
El capellà del poble, però, va pensar que a aquells habitants els aniria molt bé una repensada més profunda de la religiositat que els guanyadors/ocupants havien imposat amb subtils estratagemes. I dit i fet va decidir, ignorem si assesorat o sol que allí calia una Santa Missió. I la hi va haver! En un indret del terme, encara està la Creu que ho testifica.
Sermons a l'engròs, organitzats per a les diferents edats: els nens, els joves i els pares. Després de la jornada dura de treball en el camp, au, cap al sermó.
Des de la trona, gesticulant i amenaçant a tothom que si no es complia amb tots els Manaments de la Llei (i em sembla recordar que n'eren deu) tots anirien a parar al mateix lloc, a l'infern i sense dubtar-ho gens, afegia, i per sempre més... Ja ben bé sabíem com era de terrorífic l'infern per les escruixidores estampes que ens ensenyaven del sinistre lloc. Em feia una por immensa anar a sentir el sermó, però calia assistir-hi...
Pel poble es veien grupets com mai xerrant a cau d'orella, baixet. Des de la meva mirada infantil em preguntava què devien dir? A casa no caçava res, no explicaven res...almenys davant meu.
No sé per on em va arribar que als pares el missioner els havia recomanat un llibre que tots, sembla, havien de llegir. Més endavant algú va comentar que l'autor del llibre era un tal doctor López Ibor i que molts pares varen ser aplicats en la seva lectura. A casa, però, jo no el vaig veure, no sé si el pare el va ullar, la mare crec que no, ella era menys lletraferida. També, sembla que tots i varen aprendre moltes coses...
Passats uns mesos començaren a circular les noticies, a moltes cases esperaven aconteixements i els ventres de bastantes dones ho començaren a evidenciar, les betes dels davantals se les lligaven cada cop més balderes. Totes granades i amb fills ja grans... Cada vegada era més evident i era com un run run: si? també, I...? També, sí!
Tot i que antigament es deia que les criatures venien amb un pa sota el braç jo no en vaig veure cap que tingués un bony. L'alegria de la gent menuda, venia, però, dels batejos: calderilla, ametlles i confits...
Van ser-ne uns quants i més tard la gent del poble, sabia i amb humor sa, a la collita extraordinaria de nadons els va anomenar i encara avui ho podríem constatar com: els de la quinta de la Missió.

dijous, 2 d’abril de 2009

CARÀCTERS FORTS

CAP. XI





Un bon dia, just també a la vora del foc, en una cuina paupè-
rrima, amb el gibrell amb aigua per a rentar-se les mans i els plats, la mare va trencar la monotia dels menús i va preparar croquetes i jo, ves a saber perquè, mi vaig girar d'esquena i vaig negar-me a probar-les. Era un extra i de tant extra em va, suposo, esberar, perquè el meu no i el "les probaràs" com em dic... de la mare van resultar un combat a dos de dues banyudes aferrissades.
Obviament, va guanyar-lo ella, la mare procedia de llinatge potent... i jo hi intentava pertànyer...
A distància, però, va guanyar-lo quasi bé com el Cid. La recepta de les croquetes que jo faig actualment és la que em va ensenyar a fer la mare. Per altres raons ben diferents ara tampoc en menjo perquè el resultat que segons quins aliments provoquen en el meu cos, ja que creixo
només a l'ample.
Tot i el terrabastall mare-filla jo vaig aprendre a fer una exquisitesa inserida en aquell temps en la monotonia culinària: sopes, verdura, llegums, alguna cassoleta d'estofat i de tall ben poquet.
Gràcies mare!