El cel blau il·luminat per l'astre rei llueix en un dia esplèndid. Surto al balcó i em fonc en una conxorxa d'abraçades recíproques; ell està a dalt i jo a baix però ens fem la gran encaixada de pau, harmonia i complicitat.
Li demano: Com estàs d'humor? I com sempre no em respon, jo no em rendeixo. Torno a sortir i el cel no llueix tant... comencen a passejar pel meu tros de cel blau núvols grissos. Els ho retrec i els dic que no és el seu tros. Torno a mirar el cel i els núvols han buscat reforç, com si d'un exèrcit es tractés i em fessin pam i pipa.
Una nova sortida de control per part meva i l'exèrcit imaginari ara és ja una gran potència que s'ha interposat entre el cel, el sol, i jo i m'ofereixen un panorama gris fosc amenaçador d'enrenou... i flash! un llampec que es dibuixa i un tro que espetega dur, sonor, dels que fan neguit... i així una bona estona i jo mirant delerosa com aquells núvols s'havien interposat en la meva comunicació amb el sostre blau I... els meus ulls esbatanats i emocionats que descobreixen en el cel l'aparició d'un arc perfectament dibuixat: l'Arc de Sant Martí, bell, harmoniós amb els seus bonics colors difuminats i tan ben dibuixat... I els núvols acomboiant-lo com si em diguessin: Ací tens el teu present. Gaudeix-ne!
4 comentaris:
Quanta poesia hi ha en aquestes línies!
Et felicito, M. Cinta.
Aquí, en aquesta prosa poètica has estat insuperable Maria Cinta.
Segueix aquesta línia.
Maribel
M'agradat molt,el teu escrit poetic i tendra. roser
M'agrada com encadenes els conceptes. Tens una gràcia especial.
Publica un comentari a l'entrada