JÀMIC

No són pas els més enyorats els gats de raça, els de pedigrí, els perses i els afgans que també, juntaments amb els esvelts, indòmits i lliures gats de teulada.

De fet el meu record, afegit a la col·lecció de gats recordats, va per a en Jàmic.

El Jàmic va venir a aquest món fill d'una mare gata de teulada, amb poca història i ella va oblidar-se'l a la vora d'un contenidor d'escombraries.

El recolliren un grup d'adolescents que l'adoptaren i aquell nadó-gatet va venir convidat a casa. Tota la nit el vetllàrem, embolcallat amb cotó sota una làmpada i amb un biberó de joguina intentàrem d'esquerar-lo. Res! No ens en vam sortir.

El van venir a buscar la colla de jovenalla amb una capsa de sabates a tall de taüt, plena de floretes que recolliren per a dur-lo al parc a incinerar-lo.

Jàmic ets un record molt especial!

ROSELLES

En la dura i crua postguerra on el fred era fred avasallador, quan sabíem què eren els penellos i la poca varietat dels nostres àpats. Com que eren aliments que no coneixíem no enyoràvem pas les endívies, els cabdells ni els espàrrecs.

D'aquells temps ara en tinc un record senzill i que em ve en forma de planta vulgar i abundosa, amb un toc, però, extravagant i de cridaners colors.

La rosella, ruella en la meva parla local, la que engalanava i engalana els camps i els vesteix de gala, doncs sí, la rosella ens la menjàvem en amanida: api, escarola, lletuga, rosella, abans de florir, o sigui a l'hivern.

I les dones de pagès, sàvies, deien: sí, als conills els agraden també molt i els engreixen força.

Aquest era el paisatge de la meva infància. Foto feta per Manuel Ayats