Evocar la roba estesa em recorda un mot que encara no hem perdut però ja veurem quan marxa: fer bugada.
Fer bugada volia dir un dia molt dur per a les dones (no recordo cap home en els safaretjos públics rentant). Escalfar aigua, preparar el llexiu, el cubell de roba bruta anar als safaretjos a rentar amb tot el ritual: primer ensabonar la roba blanca i un cop mig neta posar-la en llexiu ("lejia") i rentar la de color. Un cop tota neta calia esbaldir-la en el safareig d'aigua neta i pasar la blanca per blauet per a fer-la així més blanca....
Quan penso en els llençols que es rentaven se m'ocurreix que haurien d'estar en un museu. Els podríem nomenar parracs reunits. Un forat un parrac i així un rera l'altre fins a no quedar de l'original més que la gira amb les inicials brodades. La meva mare era una gran mestra aparracadora.
Els estenedors, si parlessin també ens podrien explicar com vivíem, abans, sense aigua corrent a les cases, sargint i cosint parracs i més parracs perquè el llençol de núvia calia no treure'l de la calaixera, es guardava per algun jorn especial o per a ser heretat com el llençol de la dot de la mare...
HAIKU CAP. VII
Malfactors, lladres
jugadors i tramposos
trepa d'esbirros.
1 comentari:
MªCinta ,És un perill llegir el teu blog, perquè crea adicció.
Els teus relats són molt reals i entranyables . La bugada és el fidel reflex del que feia la meva àvia i la meva mare.
El seu record m'ha omplerts de dolces enyorances.
Una abraçada
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada