M'endinsava a poc a poc, amb respecte, vers aquell paisatge encisador i misteriós a la vegada. Amb la mateixa intensitat em provocava les dues vivències, les dues emocions.
Boira ploranera, espesa, endinsar-s'hi i caminar embolcallada per la boira era com anar a un altre món, guarnit de coto fluix o plé de núvols a ran de terra els que vistos des d'un avió m'atreuen per a revolcar-mi i fer-hi tombarelles sense parar.
Intentava escoltar les pases més febles que les meves, car el silenci és tallava de tant impressionant, i pretenia escoltar els caragols desplaçar-se, les erugues, les formigues, els pardals. En canvi vaig sentir un sorollet tènue, plim, plim, plim, les llàgrimes que la boira deixa en les fulles dels arbres anaven caient acompasadament i es posaven suaument damunt la terra fent l'escampall glamorós de llàgrimes-joia amb la seva brillantor i resplendor.
Avançava més? Vers on? El camí era incert com un laberint i els meus peus estaven quiets, dubtosos com tot el meu cos. Per on esquinçar la boira? I si després no la sabia aparracar? Silenci misteriós i aclaparador, què fer?
Nang, nang, nang, les campanes que convidaven a missa em feren reaccionar, vaig girar per on havia iniciat la passejada i me'n vaig tornar a casa amb la imatge bonica i misteriosa d'un dia de boira ploranera.
HAIKUS DEL TEXT SOROLL
Boira espessa
misteriós silenci
campana amiga.
Caragols, fulles
erugues i formigues
gota argentada.
1 comentari:
Una decripció molt poètica i ben aconseguida de la boira , "esquinçant la boira... " una imatge preciosa!.
Raimunda
Publica un comentari a l'entrada