CAP. XI
Vam decidir anar a Montjuic a visitar el
Museo d'Art Romànic i ens anàvem explicant coses, fluient sense forçar-les. LLavors, en girar-me la Júlia plorava, les llàgrimes li lliscaven cara avall. T'he ferit amb alguna cosa que hagi dit?
Què va! Tu no! La meva vida, quan la guerra civil, va transcòrrer per aquests indrets. Quan la meva mare va morir i van empresonar al pare per republicà, a la meva germana Maria i a mí ens van posar en un hospici i jo tenia i tots teníem tanta gana...
Recordo que la germana Angelina, una monja molt generosa em donava l'os que havia posat al brou i jo l'enterrava dins d'una capsa, en el jardí per quan tingués molta gana. No pots imaginar-te el què això suposa i tenir la teva germaneta més petita que tu agafada de la mà i de qui te'n sents responsable.
És inveitable. Cada vegada que vinc a Montjuic, els meus records m'acompanyen, brollen i les meves llàgrimes també.
Nota: Les germanes tenien entre 5 i 7 anys. Un record de tendresa per dues amigues molt estimades.
1 comentari:
Aquests records del passat m'emocionen i em fan pensar en aquell temps tan difícil i trist que, afortunadament, jo no he viscut, encara que n'hagi patit les consequències.
Publica un comentari a l'entrada