No entenc el perquè riuen tant quan els explico el què em va passar el dia que em vaig casar. Jo tenia uns vint anys i no sabia el significat del casori.La misa, posar-me ell l'anell, posar-la-li jo a ell, esmorzar xocolata desfeta amb melindros i anar-nos-en de viatge de núvis. Vam triar Montserrat. I sort que vam anar allí perquè vaig poder ser ajudada i asistida en els meus dubtes...
Quant la primera nit vaig anar-me'n al llit, compartit per primera vegada i va demanar-me que em tragués la camisa de dormir em van venir tots els mals del món. Com s'atrevia? Però com s'ho podia ni tan sols imaginar... de cap de les maneres. Vaig plantejar una treva que generosament em va concedir...
L'endemà vaig matinar molt, tan aviat com vaig sentir tocar les campanes del Monestir i allí vaig còrrer a agenollar-me molt aprop d'un confesionari. El frare encara intentava d'obrir els ulls que jo ja estava agenollada davant la finestreta amb reixat de fusta i allí vaig explicar-me. Estava ben esverada...el frare fou clar i concís, no t'esveris, sí, això també és el casori. Veste'n en pau filla, no és cap pecat. És el teu deure.
2 comentaris:
Tota el que tu escrius és molt maco i aquest és molt simpatic, fins dimarts
Ens vas fer riure molt MC, però el cas és, què tot i coneixent l'escrit, he tornat a fer rialles. Ho has descrit molt bé.
Publica un comentari a l'entrada