Un bon dia, just també a la vora del foc, en una cuina paupè-
rrima, amb el gibrell amb aigua per a rentar-se les mans i els plats, la mare va trencar la monotia dels menús i va preparar croquetes i jo, ves a saber perquè, mi vaig girar d'esquena i vaig negar-me a probar-les. Era un extra i de tant extra em va, suposo, esberar, perquè el meu no i el "les probaràs" com em dic... de la mare van resultar un combat a dos de dues banyudes aferrissades.
Obviament, va guanyar-lo ella, la mare procedia de llinatge potent... i jo hi intentava pertànyer...
A distància, però, va guanyar-lo quasi bé com el Cid. La recepta de les croquetes que jo faig actualment és la que em va ensenyar a fer la mare. Per altres raons ben diferents ara tampoc en menjo perquè el resultat que segons quins aliments provoquen en el meu cos, ja que creixo
només a l'ample.
Tot i el terrabastall mare-filla jo vaig aprendre a fer una exquisitesa inserida en aquell temps en la monotonia culinària: sopes, verdura, llegums, alguna cassoleta d'estofat i de tall ben poquet.
Gràcies mare!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada