PASSEJADA PER BARCELONA

CAP. IX

Com feia molt altres dies sortia de casa per a caminar la meva hora. Avui, però, és una passejada per a observar. Comptador de neguits a zero. Ment en blanc i ulls, cor i sentiments, oberts de bat a bat, una caminada diferent, aventurera si se li escau...

Surto de casa, C. Consell de Cent, cantonada C. Vilamarí, baixo per aquest i el primer edifici important l'Institut d'Educació Secundària, Ernest Lluch. Les seves parets de color rosat van variant el to cada vegada que "els artistes" hi deixent les seves empremptes...

Vorejo el Parc de l'Excorxador i el primer arbre que veig un eucaliptus i gairebé m'enfado, però no, en deixo constància i li ho dic en ell: no m'agrades i aquí gens.

Segueixo la meva ruta, enfilo pel C. LLançà i de pet davant meu la remodelació de la plaça de braus de Arenas de Barcelona i entre la plaça i al mig del carrer una construcció de vidre i torno a dir: no m'agrada! Però jo, es clar, no entenc d'arquitectura i el que dirigeix el projecte sembla que és un afamat arquitecte, li diuen Richard Rogers. Ara l'obra està aturada, fa uns mesos hi treballaven fins i tot els dies de festa. La CRISI, ai l'as! Continua, em diu una veueta en el meu raconet intern i li faig cas i endavant que vaig a observar...

Creuo Pl. d'Espanya, en uns parterres alzines i en el cel blau una estela blanca que es va desdoblant en dues... En altres temps hagués esporuguit al personal.

Inicio l'ascensió vers la muntanya pel passeig Avda. Maria Cristina, deixo constància a mà esquerra d'uns tarongers amargs, xipresos a banda i banda. Ignoro si també els hi han posat com a símbol d'acollida, és possible... A mà dreta del passeig a l'entrada de dos edificis, ufanosos margallons, em recorden la forja d'alguns edificis gaudinians.

¡Impressionant la vista majestuosa de la font i el palau al fons!

He de fer, però, més camí. Segueixo per la meva dreta i arribo a la seu de Caixaforum, un edifici modernista de l'antiga fàbrica tèxtil C.Casaramona, de l'arquitecte Puig i Cadafalch i en aquest indret simulant un arbre una construcció de ferro i vidre. En diuen contrastos, oi?

Deixo d'inventariar edificis i em centro en la natura i els arbres: una araucaria molt elegant, plataners a banda i banda de la carretera i els arbustes molt agraïts, els baladres. Entremig arbres de l'amor, en aquesta època curulls de petitones floretes rosa, abans que les fulles neixin... Un arbre agosarat, diferent en el procés. Una bellaombra amb la seva impressionat soca. Hi ha també palmeres i arbres ampolla. I enfilo vers l'Estadi i allí, així que hi arribo, la gran emoció, com cada dia quan els veig, els magnolis. A ells els entrego la meva admiració, estimació i agraïment, a més de bells són generosos vers nosaltres, diuen que ajuden a descontaminar.

EL LLIBRE "EL CARRER DELS PETONS" ENTRE MOS I MOS UN SECRET

Agenollades sota l'olivera amb els salencios(1) ben lligats, plegaven olives arbequines (molt petites) amb una rapidesa que ni un estruç afamat les hagués pogut igualar.

A dues mans, que en semblaven quatre, com més ràpid ho feien més olives podrien vendre i així completar el minso jornal que en plena postguerra guanyaven molts i més especialment els treballadors del camp.

Podrien explicar-se coses o no, de les famílies, del poble, xafarderies dels altres pobles. Vigilaven força, però, en fer certs comentaris, baixant molt la veu i segons quins temes ni baixant la veu, perquè després calia pasar pel confesionari i de política mutis i a la gàvia...

La Filomena ja en tenia el pap ple d'haver d'acotar sempre el cap i callar quan amb el seu home parlaven de les respectives famílies, la d'ell era sempre la més assenyada, la tia majordoma, la germana monja... i en canvi la d'ella, segons ell, era més del cantó baliga-balaga i així un dia sí i un altre també.

Tant va el càntir a la font que un dia es trenca. I aquell dia ella podia parlar de la trencadissa, dels padellasos. Finalment va poder posar, ella, un exemple menys honrós a l'altra nissaga. Sempre li volien fer creure que la Rosalia, la germana del seu home que vivia a Barcelona treballava en la botiga de llenceria del senyor Ignasi, el que va venir al poble amb ella, no feia gaire. Però ella, va dir-li, sabia que això era la tapadora. En realitat la Rosalia era l'amistançada d'aquell tant digne i ben casat senyor. Dir-li marfanta o bagassa no ho va poder fer perquè no sabia el significat d'aquells mots i en públic no va pronunciar la paraula que sí sabia el què significava, però sí que en el duel dialèctic la va dir amb totes les lletres i la Filomena va clarificar-li a la Carmeta: ja en tenia el pap prou plé d'acotar sempre el cap. Un cop cada ú era més just.

Va passar bastant de temps que les dues famílies vivien en una mena d'empat tècnic gràcies a la valentia de la Filomena...

(1) Salencios: unes espardenyes, com botins, amb cordills i sola d'espart i a la provincia de Lleida, en algunes comarques s'anomena així.

HAIKUS

CAP. IX

I tirant a ocre
la lluna ataronjada
nit amarada.


CAP. X

Espelma prima
flameta tremolosa
fumera fosca.

Llàgrima prima
avall regalimava
esgrogueïda.

CAPITOL VI. LLIBRE "EL CARRER DELS PETONS " ROBA ESTESA

.

Evocar la roba estesa em recorda un mot que encara no hem perdut però ja veurem quan marxa: fer bugada.

Fer bugada volia dir un dia molt dur per a les dones (no recordo cap home en els safaretjos públics rentant). Escalfar aigua, preparar el llexiu, el cubell de roba bruta anar als safaretjos a rentar amb tot el ritual: primer ensabonar la roba blanca i un cop mig neta posar-la en llexiu ("lejia") i rentar la de color. Un cop tota neta calia esbaldir-la en el safareig d'aigua neta i pasar la blanca per blauet per a fer-la així més blanca....

Quan penso en els llençols que es rentaven se m'ocurreix que haurien d'estar en un museu. Els podríem nomenar parracs reunits. Un forat un parrac i així un rera l'altre fins a no quedar de l'original més que la gira amb les inicials brodades. La meva mare era una gran mestra aparracadora.

Els estenedors, si parlessin també ens podrien explicar com vivíem, abans, sense aigua corrent a les cases, sargint i cosint parracs i més parracs perquè el llençol de núvia calia no treure'l de la calaixera, es guardava per algun jorn especial o per a ser heretat com el llençol de la dot de la mare...


HAIKU CAP. VII

Malfactors, lladres
jugadors i tramposos
trepa d'esbirros.

DEL LLIBRE EL "CARRER DELS PETONS" EL TREBALL SOROLL

M'endinsava a poc a poc, amb respecte, vers aquell paisatge encisador i misteriós a la vegada. Amb la mateixa intensitat em provocava les dues vivències, les dues emocions.

Boira ploranera, espesa, endinsar-s'hi i caminar embolcallada per la boira era com anar a un altre món, guarnit de coto fluix o plé de núvols a ran de terra els que vistos des d'un avió m'atreuen per a revolcar-mi i fer-hi tombarelles sense parar.

Intentava escoltar les pases més febles que les meves, car el silenci és tallava de tant impressionant, i pretenia escoltar els caragols desplaçar-se, les erugues, les formigues, els pardals. En canvi vaig sentir un sorollet tènue, plim, plim, plim, les llàgrimes que la boira deixa en les fulles dels arbres anaven caient acompasadament i es posaven suaument damunt la terra fent l'escampall glamorós de llàgrimes-joia amb la seva brillantor i resplendor.

Avançava més? Vers on? El camí era incert com un laberint i els meus peus estaven quiets, dubtosos com tot el meu cos. Per on esquinçar la boira? I si després no la sabia aparracar? Silenci misteriós i aclaparador, què fer?

Nang, nang, nang, les campanes que convidaven a missa em feren reaccionar, vaig girar per on havia iniciat la passejada i me'n vaig tornar a casa amb la imatge bonica i misteriosa d'un dia de boira ploranera.

HAIKUS DEL TEXT SOROLL

Boira espessa
misteriós silenci
campana amiga.

Caragols, fulles
erugues i formigues
gota argentada.

COSES PETITES. NIU

Al corral de casa meva, al sostre, hi havia una construcció de fang i palla, enganxada a un cabiró. Era la caseta de les orenetes que any rera any venien al seu niu, podríem dir que era la seva segona residència perquè la seva estada era temporal.

Elles, però, mai em van dir, ni jo els ho vaig demanar, on tenien l'altra casa.

A casa era notícia: ja he vist les orenetes en el seu niu i cada u feia la seva visita de cortesia.

COSES PETITES. NINES

.

No haver nedat en l'abundància, de petita, va fer que les meves inexitents joguines fossin substituides per altres, manufacturades a l'instant i sense disseny previ: imperatiu de les ganes de jugar, on és la nina? au! a fer-la a l'instant.

De les ponzelles de la flor de la rosella, abans d'esclatar jo me'n feia nines... primer obria la part verda que recobria els pètals de la flor i aquesta un cop

oberta, mostrava com una mena de capseta on hi ha les llavors i jo la feia servir per als caps de les meves nines, estarrufava els pètals i la part verda més resistent feia com de jaqueta llarga que els donava un aire elegant...

Tenia nines a doixo que duraven poc perquè es marcien. Encara perduren en el meu imaginari. Jo vaig jugar, com havia de ser, a nines.

Aquest era el paisatge on jo collia les ponzelles de les roselles per a fer les nines

DESCRIPCIÓ D'UN PARATGE

.

Abans d'arribar al tros, on hi anava amb el pare a collir cireres, passàvem per unes quantes partides del terme: el Mirabó, l'Eixarmada, el Terme de Nalec, noms dels diferents indrets que anàvem creuant.

Anar pujant pel camí i mirar com el poble s'anava difuminat, on cada cop les teulades quedaven més lluy i el color més imprecís feia que l'observació variés i ara eren els camps: d'oliveres, d'ametllers, algun codonyer, ceps i bardisses a les ribes.

Els marges construits de pedra en sec, autèntiques obres d'art, per abancalar els terrenys costeruts. De tant en tant alguna cabana, tot anava configurant les fites que marcaven el nostre itinerari, amenitzat per la simfonia de fons de l'àmplia coral amb que la mare natura ens obsequia: els grills, els ocells, la remor de les fulles i tots els éssers que ens veien i acompanyaven...



Veure els camps amb els sembrats verds onejant i les diferents herbes que si barregen em produeix gran serenor i pau.