Agenollades sota l'olivera amb els salencios(1) ben lligats, plegaven olives arbequines (molt petites) amb una rapidesa que ni un estruç afamat les hagués pogut igualar.
A dues mans, que en semblaven quatre, com més ràpid ho feien més olives podrien vendre i així completar el minso jornal que en plena postguerra guanyaven molts i més especialment els treballadors del camp.
Podrien explicar-se coses o no, de les famílies, del poble, xafarderies dels altres pobles. Vigilaven força, però, en fer certs comentaris, baixant molt la veu i segons quins temes ni baixant la veu, perquè després calia pasar pel confesionari i de política mutis i a la gàvia...
La Filomena ja en tenia el pap ple d'haver d'acotar sempre el cap i callar quan amb el seu home parlaven de les respectives famílies, la d'ell era sempre la més assenyada, la tia majordoma, la germana monja... i en canvi la d'ella, segons ell, era més del cantó baliga-balaga i així un dia sí i un altre també.
Tant va el càntir a la font que un dia es trenca. I aquell dia ella podia parlar de la trencadissa, dels padellasos. Finalment va poder posar, ella, un exemple menys honrós a l'altra nissaga. Sempre li volien fer creure que la Rosalia, la germana del seu home que vivia a Barcelona treballava en la botiga de llenceria del senyor Ignasi, el que va venir al poble amb ella, no feia gaire. Però ella, va dir-li, sabia que això era la tapadora. En realitat la Rosalia era l'amistançada d'aquell tant digne i ben casat senyor. Dir-li marfanta o bagassa no ho va poder fer perquè no sabia el significat d'aquells mots i en públic no va pronunciar la paraula que sí sabia el què significava, però sí que en el duel dialèctic la va dir amb totes les lletres i la Filomena va clarificar-li a la Carmeta: ja en tenia el pap prou plé d'acotar sempre el cap. Un cop cada ú era més just.
Va passar bastant de temps que les dues famílies vivien en una mena d'empat tècnic gràcies a la valentia de la Filomena...
(1) Salencios: unes espardenyes, com botins, amb cordills i sola d'espart i a la provincia de Lleida, en algunes comarques s'anomena així.
HAIKUS
CAP. IX
I tirant a ocre
la lluna ataronjada
nit amarada.
CAP. X
Espelma prima
flameta tremolosa
fumera fosca.
Llàgrima prima
avall regalimava
esgrogueïda.
2 comentaris:
MªCinta, Com molt bé expliques en el teu relat , a vegades és necessari planta cara.Un relat molt entranyable i d'una gran subtilesa.
Raimunda
Genial i com sempre, tan teu.
Publica un comentari a l'entrada