Abans d'arribar al tros, on hi anava amb el pare a collir cireres, passàvem per unes quantes partides del terme: el Mirabó, l'Eixarmada, el Terme de Nalec, noms dels diferents indrets que anàvem creuant.
Anar pujant pel camí i mirar com el poble s'anava difuminat, on cada cop les teulades quedaven més lluy i el color més imprecís feia que l'observació variés i ara eren els camps: d'oliveres, d'ametllers, algun codonyer, ceps i bardisses a les ribes.
Els marges construits de pedra en sec, autèntiques obres d'art, per abancalar els terrenys costeruts. De tant en tant alguna cabana, tot anava configurant les fites que marcaven el nostre itinerari, amenitzat per la simfonia de fons de l'àmplia coral amb que la mare natura ens obsequia: els grills, els ocells, la remor de les fulles i tots els éssers que ens veien i acompanyaven...
Veure els camps amb els sembrats verds onejant i les diferents herbes que si barregen em produeix gran serenor i pau.
1 comentari:
Expliques molt bé els teus records, M. Cinta, i saps transmetre intensitat i tendresa.
Publica un comentari a l'entrada